dilluns, 30 de juny del 2014

Novetats breus. Juny 2014


1. Es presenten en societat com els primers pantalons de la història perquè diuen que és el primer que tenia una peça que unia els dos camalls. Es tractava d'aconseguir una millor protecció mentre es muntava a cavall per desplaçar-se per l'oest de l'actual Xina ara fa uns 3000 anys. Podeu llegir l'abstract de Quaternary International o la notícia de divulgació publicada a Le Monde

2. L'anàlisi de les restes de micromamífers realitzat a la cova Galls Carboners de Mont-ral (Tarragona) confirma les dades que fa 30.000 anys la península tenia un clima més fred i sec que l'actual. L'estudi realitzat per investigadors i col·laboradors de l'IPHES s'ha publicat a Journal of Quaternary Cience. Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES

3. Joseba Rios-Garaizar, Diego Garate Maidagan, Asier Gómez-Olivencia han coordinat l'estudi publicat per la Diputación Foral de Bizkaia sobre el jaciment de la cova d'Arlampe (Lemoa). El treball científic de 304 pàgines recull un conjunt d'articles sobre la cova i les troballes en una cavitat que presenta una ocupació que va des del Plistocè mitjà fins a l'època romana. Conté evidències d'una de les ocupacions inicials del neandertals en el nord peninsular. L'estudi que podeu baixar complet en aquest enllaç és un exemple del que cal fer per donar a conèixer millor el patrimoni. 

4. El treball de Christofher Sandom i altres autors analitza les dues hipòtesis, canvi climàtic i a causa de l'acció humana, que de forma més versemblant expliquen la desaparició de la megafauna al quaternari. Els resultats de l'estudi confirmen el que ja representa la hipòtesi majoritàriament acceptada: l'home va ser la causa fonamental de l'extinció dels animals grans. Són interessants l'anàlisi diferencial que l'article fa dels diferents continents en funció de l'ocupació exclusiva o no de l'homo sapiens i els mapes que il·lustren la recerca. 

5. Fosses. sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa de Josep Miret i Mestre és a més d'un catàleg un recurs imprescindible per a la identificació dels diferents estils constructius i la funció de les estructures que un arqueòleg es pot trobar en una excavació. Representa un recurs exhaustiu imprescindible per l'estudi de la prehistòria. Us el podeu descarregar d'aquí

6. En el proper article difondrem la notícia sobre la importància de l'ús de marcadors en l'anàlisi de la paleodieta a partir de la publicació de l'anàlisi de copròlits de neandertals segons els quals es confirma la importància de les aportacions vegetals a la seva dieta. L'estudi ha estat publicat en obert a Plos One i divulgat per molts mitjans com EsMatèria. 

7. Al jaciment de la Cova dels Bous hi trobem un dels fogars neandertals més grans d'Europa. Ho podeu llegir al blogPaleoramaenred

8. Interessant estudi sobre els neandertals del Massís Central francès.

_________________________________________________________________

La Sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa



No hi ha dubte que La Sima de los Huesos a Atapuerca és el jaciment on s'ha trobat la població de referència més important d'homínids del plistocè mitjà a Europa. Fins avui s'hi ha catalogat més de 6500 restes humanes pertanyents a 28 cadàvers. Les característiques excepcionals del jaciment han permès localitzar, fins hi tot, els ossets més petits del cos, els de l'orella mitjana; i extreure ADN mitocondrial de restes amb una cronologia de 430.000 anys, cosa que semblava impossible fa molt poc.

El jaciment torna a estar d'actualitat per la publicació a Science d'un article signat per l'equip d'Atapuerca on s'analitzen les característiques morfològiques de 17 cranis del jaciment. Podeu veure en aquest mateix article una excepcional fotografia del crani 17 feta per Fernando Trueba. Les dades confirmen que aquest grup no s'ajusta al clade d'Homo heildelbergensis. La classificació dintre d'aquesta espècie semblava ajustar-se al jaciment per la seva datació, però l'equip ja fa molt de temps que coneixia aquesta evidència.

La segona constatació és el fet que els cranis presenten determinats trets que després continuaran en les poblacions neandertals posteriors. Concretament: la forma triangular de la cara, el prognatisme, la robustesa de la mandíbula inferior, l'estructura de les cúspides dels molars i la dentició més petita de la part posterior de la mandíbula. En canvi l'estructura cranial és clarament diferent. Queda demostrat que es tracta d'una població pre-neandertal i que els patrons de desenvolupament van aparèixer progressivament en forma de mosaic i no d'un cop.

En el vídeo Juan Luis Arsuaga director científic del Museo de la Evolución Humana i codirector dels jaciments d'Atapuerca comenta la notícia per a la televisió de Burgos que ha penjat la entrevista al seu compte de youtube cyltvburgos.



Em sorprèn que ni en articles ni declaracions s'hagi fet cap referència a la notícia que es va publicat el desembre de 2013 sobre l'anàlisi d'ADN d'un fèmur de la població de la Sima de los Huesos que ens ocupa. Segons els resultats obtinguts l'ADN mitocondrial de transmissió per llinatge matern els denisovans són descendents directes dels homínids de la Sima. 

Les propostes per ubicar l'espècie en el devenir de l'evolució humana encara són diverses. El debat es centra ara en definir el lloc concret que ocupa aquesta població en relació a la filogènia que va donar lloc a neandertals i denisovans. Malauradament no comptem amb cap crani complet de l'home de Denisova cosa que permetria comparar les característiques morfològiques descrites en aquest estudi amb les de la població denisovana. 

Els dos arbres filogenètics que conec situen els homínids de la Sima en relació directa amb els neandertals o amb els denisovans. Per aquest motiu m'he permès plantejar una tercera hipòtesi. Queda per definir més exactament les relacions de l'Homo Heildelbergensis amb els altres grups cosa que es coneixerà segurament en el futur.




divendres, 20 de juny del 2014

Descobrint noves pintures rupestres i els seus autors.

Ja fa temps que el projecte Sigarep (Sistema geogràfico de información del arte rupestre) de la UNED, amb l'arqueòleg Sergio Ripoll, el fotògraf José Latova i els experts en noves tecnologies Vicente Bayarri i Jesús Hermida, aplica escanejos multiespectrals amb càmeres que permeten captar 16 milions de colors arribant a les franges ultraviolades i infraroges. Gràcies a aquesta tecnologia es poden visualitzar pintures rupestres que són invisibles a l'úll humà. 

La mitjana de noves identificacions és d'una mitjana  40% superior a les obres ja conegudes. S'ha aplicat a jaciments amb pintures rupestres i a d'altres d'inèdits amb un gran èxit. És per aquest motiu que aquesta tecnologia ha esdevingut essencial en la identificació, catalogació i recerca en l'àmbit de l'art rupestre.

En la imatge de Huggingtonpost que acompanya es pot veure el mateix fragment de roca amb una imatge normal i una altra usant la càmera multiespectral. Com es pot comprovar a la imatge de sota hi apareixen multitud de figures que no es poden detectar a simple vista. És evident que no es pot tancar cap catàleg de cap jaciment sense haver estat analitzat completament amb aquesta nova tècnica.

Aquesta ha estat aplicada en diferents campanyes a jaciments de Madrid, Salamanca, Àvila i Segovia. Cal destacar que en alguns dels jaciments hi han pogut identificar representacions pròpies del que fins ara s'havia anomenat art llevantí que com es pot comprovar s'estenia molt més enllà de l'àmbit geogràfic que fins ara se li havia atribuït.

Aquesta tècnica es va emprar també a la zona de Valltorta-Gassulla amb força èxit. Va ser llavors quan en Ramon Viñas, especialista de l'IPHES ens va comentar la possibilitat d'analitzar les obres amb la finalitat de determinar-ne els autors. Efectivament, segons aquest investigador es donen clars patrons en la producció de les pintures que ens poden donar informació dels seus autors i de retruc de les migracions i les ocupacions que diferents grups van fer de cada zona.


Aquesta idea ha estat aplicada per Juan M Apellániz i Imanol Amayra de la Universitat de Deusto a les pintures rupestres de Ekain i Niaux (prop d'Andorra) i altres de la zona. Han seleccionat 70 dibuixos i gravats de cavalls d'entre 300 de la zona i han pogut identificar 10 autors de pintures i 10 autors de gravats i 4 artistes que usaven les dues tècniques.

Els autors es basen en l'análisi matemàtica de l'estructura de proporcions de 20 eixos de les figures, dels resultats estadístics d'aquestes dades i la observació microscòpica de les obres. És a partir de la valoració conjunta dels resultats obtinguts que s'atreveixen a assegurar que el nivell d'encert és molt alt. 

A la imatge es pot veure un cavall de la cova d'Ekain que ha estat objecte de la recerca obtinguda de la notícia que ha publicat El País on podeu ampliar la informació. També podeu fer-ho al Bolg PaleoramaenRed.

dilluns, 16 de juny del 2014

L'avantpassat comú entre ximpanzés i homínids va viure fa 12 milions d'anys?


Una de les fites més importants quan parlem d'evolució humana correspon al moment en què els llinatges que han donat lloc respectivament als ximpanzés i als humans actuals es van començar a separar. Poc a poc aquesta distància s'ha anat endarrerint per situar-se, segons la majoria de publicacions, a l'entorn dels 7 milions d'anys. 

El ximpanzé és l'animal amb l'ADN més semblant al nostre. A partir d'un determinat moment es van separar dues línies evolutives. En cada una de les dues línies es van produir modificacions genètiques successives ja sigui afegint, reduint o modificant l'ADN inicial. Comparant l'ADN de les dues espècies es pot saber quin és el percentatge de la seva diferència. Aquesta quantitat absoluta cal contrastar-la amb una taxa de modificació de l'ADN variable que actuaria com el patró d'un comptador de manera que com més temps passa més diferència hi hauria entre les càrregues genètiques de les dues espècies. Així doncs dues espècies similars poden tenir diferents ritmes de transmissió de variabilitat genètica als seus descendents.

L'estudi de D'Oliver de Venn, Gill McVean4 i altres quatre investigadors més ha demostrat després de comparar l'ADN de nou membres d'un llinatge de Pan troglodytes verus que la taxa de mutacions genètiques és més alta en els ximpanzés que en els humans. 

L'ADN femení aporta menys mutacions (25%) a la descendència atès que l'home crea constantment noves cèl·lules reproductores i, cada any que passa s'afegeixen noves mutacions. En el cas dels ximpanzés l'aportació de diversitat genètica per part del mascle és superior (90%) ja que tot i que inicialment són semblants en els dos casos, el factor edat en els ximpanzés determina un augment de la taxa de generació de mutacions superior.  

L'estructura d'aparellament en els ximpanzés pot haver produït un índex més gran de producció espermàtica i de retruc un augment del percentatge de mutacions. Recordem que morfològicament la mida dels testicles d'un ximpanzé equival comparativament al triple que al dels mascles humans. 

Tal com afirma  Mc Vean a Livescience el seu estudi demostra una taxa de variació de 0,1% cada milió d'anys i, tenint en compte que la diferència seria d'un 1,2%, es podria concloure que cal remuntar-nos als 12 M d'anys per a torbar el moment de separació entre els dos llinatges. 

Podeu completar la informació a National GeographicScience Daily o el resum en castellà a Paleoantropologia Hoy

La imatge correspon a una adaptació d'una publicitat de l'empresa Braun.




El cas de la corda de la Cueva de Ardales.


La Cueva de Ardales (Málaga) és un jaciment molt conegut que els investigadors han estudiat per la presència de pintures rupestres amb una antiguitat d'uns 30.000 anys. 

A vegades mirem el que ja coneixem i no seguim explorant. Això és el que ha passat en aquest indret on els investigadors han identificat una corda petrificada de 30.000 anys d'antiguitat lligada a la part alta de l'estalactita, a quatre metres d'altura, i que servia, segons sembla, per a poder pujar i així pintar o repintar les imatges ja realitzades en els llocs de difícil accés. 

A més de la corda s'han localitzat quatre làmpades situades a la mateixa zona damunt d'estalactites trencades i una dotzena de fixes i altres de mòbils repartides per la cova i s'han identificar els combustibles orgànics que utilizaven (moll de l'os o cera verge d'abella). 

L'equip d'investigadors coordinat per José Ramos i Gerd Chistian Weniger ha demostrat l'ocupació neandertal del jaciment amb una antiguitat d'uns 50.000 anys, han localitzat un espai dedicat a la realització de pigments i restes òssies que permeten identificat la dieta dels grups de sapiens i de neandertals que van habitar l'indret. 

El fet que noves exploracions de jaciments ja coneguts i excavats, ja sigui usant noves tecnologies o no, permetin descobrir noves troballes és un fet habitual en el món de la arqueologia.   

Per ampliar la informació podeu llegir el post de Pileta de la Prehistoria o MalagaHoy.




Origen neandertal de la regulació del color de la pell i de la fotosensibilitat.


Ja coneixíem per altres estudis algunes de les modificacions genètiques que els asiàtics van patir en el procés de migració envers l'est d'euràsia. Aquestes afectacions tenen a veure amb el cabell, la pell, l'estructura dental i la vascularització del pit femení entre d'altres. En aquesta mateixa web podeu llegir el resum de l'article que el desembre de 2013 comenta la reintroducció del gen Hyal2 a l'ADN de l'home modern per hibridació amb els neandertals.

Recentment el mateix grup de recerca (Qiliang Ding, Li Jin i altres sis investigadors) Han publicat a la revistaMolecular Biology and Evolution un nou article que explica, novament, la hibridació neandertal en relació a les característiques dels mecanismes implicats en la regulació del color de la pell i del fotoenvelliment. Es refereixen a la variant Val92met del gen MC1R responsable de l'hormona estimulant dels melanòcits, cèl·lules especialitzades en la formació de melanina que es disposen a nivell de la capa basal epidèrmica.

Resulta molt interessant la distribució geogràfica del percentatge de població afectada per aquesta modificació genètica. En la imatge que acompanya i que Dienekes ha compartit en el seu blog es pot apreciar de color negre el percentatge en les diferents zones del món. Segons l'article les zones on la població presenta més aquesta mutació són els aborigens taiwanesos (60-70%), els asiàtics continentals de l'est (30%) i és molt menor en els europeus (3%). La presència d'aquesta mutació en poblacions indígenes d'Amèrica del nord es pot interpretar com una nova prova de la migració per l'estret de Bering.   

dijous, 12 de juny del 2014

Toumai, the oldest human ancestor.


Alliantcontent ha publicat un interessant vídeo de 38' de durada sobre Toumai. Correspon a l'espècie Sahelanthropus chadensis que va habitar a l'Àfrica central aproximadament fa uns set milions d'anys. Les imatges fan referència al moment de la troballa, els diferents estudis que s'hi han realitzat i la reconstrucció plàstica. Idioma: anglès i francès.




L'entrada del neolític a Europa va ser principalment per mar.



Ja són molts els treballs publicats en aquesta web sobre el procés, l'època i les vies d'entrada de la neolitització a Europa. Ja en un article titulat "La difusió del neolític per Europa" de maig de 2012 es feia referència a l'existència de successives migracions marítimes que passava per la mediterrània i d'illa en illa mentre transmetien els coneguts paradigmes culturals del neolític per la zona a través d'aquesta via. 

A l'estudi de Peristera Pashou i tretze investigadors publicat a PNAS que comentem avui es ratifica aquesta via d'entrada, no com a única, però sí com una de les més importants. 

La recerca es basa en l'anàlisi de l'ADN de 964 persones pertanyents a 32 ubicacions diferents de l'est de la mediterrània. Segons es demostra amb les dades de l'estudi l'origen de la migració provindria de la zona de l'actual Capadòcia i es dirigia, en un primer moment, a la costa sud-oest des d'on es van dispersar per les illes del Dodecaneso fins a l'actual Grècia. Un altre grup es va instal·lar a Creta des d'on es van dirigir a l'oest de Sicília i al sud de la península itàlica. 

Així com altres estudis asseguren la importància de la ruta terrestre per la primera entrada dels grups sapiens caçadors recol·lectors a Europa, i identifiquen rutes importants com la que defineix el riu Danubi sembla ser que els coneixements de navegació, el desenvolupament tecnològic ja permetia un trasllat segur  d'un grup humà nombrós per la via marítima, tot i que no es coneix el tipus d'embarcació que podien construir i utilitzar.

 La font de la imatge que il·lustra l'article prové de la web de newscientist.